Després de 9 anys dedicats a la recuperació de lesions en diferents àmbits, m'he trobat en situacions que es repeteixen constantment, en el context de la Sanitat Pública i la Sanitat Privada. Gent que parla amb tu després de mesos de rehabilitació i busquen un plus més per acabar la seva recuperació, no només per a la seva vida esportiva (si s'escau), sinó també per a la seva vida diària. Parlem d'un servei de rehabilitació públic, que sovint es veu desbordat per la quantitat de gent que utilitza el servei, en una estructura de professionals de la fisioteràpia, que molts cops no poden ni emprar ni un 50% dels seus coneixements. Recursos limitats, ratis molt alts de gent,... en definitiva, un engranatge insuficient molts cops, per que suposi un servei a l'alçada d'un país modern.

 

Em fa gràcia que també en el sector privat es dediquin recursos, quan parlem de mútues, per esbrinar si un pacient en qüestió està de baixa, i si aquesta baixa no és fruït de la picaresca típica d'aquest país. Un sector privat, que repeteix una estructura molt semblant a la del sector públic, amb menys rati de gent, però emprant el mateix mode de funcionament.

 

I tot aquest anàlisi del context, per veure que, no gaire més lluny d'aquí, un país com França, incorpora en les seves estructures tant públiques com privades, figures de llicenciats en ciències de l'activitat física i l'esport. En gran nombre de patologies, el tractament del dolor en les primeres fases lesió o patologia, és el primer objectiu, així com després la recuperació del balanç articular i muscular, però el concepte de reforç muscular queda del tot insuficient. Molts cops estem bolcats a la recaiguda, i la figura del llicenciat en un model nou de sanitat incorporaria aspectes que ara mateix estan del tot descuidats.